Una de les primeres coses que fa el debian-installer és comprovar la memòria disponible. Si la memòria disponible és limitada, aquest component realitzarà algunes modificacions en el procés d'instal·lació que us haurien de permetre instal·lar Debian GNU/Linux al sistema.

La primera mesura que es pren per reduir el consum de memòria per part de l'instal·lador és inhabilitar les traduccions, de manera que el procés només es podrà seguir en anglès. Evidentment, encara podreu afegir la traducció al vostre idioma al sistema després que la instal·lació s'hagi completat.

Si això no és suficient, l'instal·lador encara reduirà més el consum de memòria carregant només els components essencials per completar la instal·lació bàsica. Això redueix la funcionalitat del sistema d'instal·lació. Tindreu l'oportunitat de carregar components addicionals manualment, però haureu d'anar amb compte perquè cada component que seleccioneu utilitzarà més memòria i, per tant, també hi haurà més possibilitats que el procés falli.

Si l'instal·lador funciona en mode poca memòria, és recomanable generar una partició d'intercanvi relativament gran (64–128 MiB). La partició d'intercanvi s'utilitzarà com a memòria virtual, incrementant així la quantitat de memòria disponible per al sistema. L'instal·lador activarà la partició d'intercanvi tan aviat com sigui possible en el procés d'instal·lació. Fixeu-vos que un ús excessiu de la memòria d'intercanvi pot reduir el rendiment del sistema i augmentar l'activitat del disc.

Malgrat totes aquestes mesures, encara és possible que el sistema es bloquegi, que es produeixin errors inesperats, o que el nucli mati processos si es queda sense memòria (fet que resultarà en missatges de «Out of memory» mostrats a VT4 i al registre del sistema).

Per exemple, s'ha pogut comprovar que la generació d'un sistema de fitxers ext3 gran falla en mode de poca memòria quan no hi ha prou espai d'intercanvi. Si més memòria d'intercanvi no ajuda a solucionar-ho, podeu provar a generar el sistema de fitxers com a ext2 (que és un component essencial de l'instal·lador). És possible passar particions ext2 a ext3 després de la instal·lació.

Hi ha la possibilitat de forçar l'instal·lador a emprar un valor més gran per «lowmem» (“poca memòria”) al basat en la memòria disponible usant el paràmetre d'arrencada «lowmem» com es descriu a Secció 5.3.2, «Paràmetres de l'instal·lador Debian».

En la majoria dels casos, les primeres qüestions que us apareixeran faran referència a les opcions de localització a utilitzar en la instal·lació i pel sistema instal·lat. Les opcions de localització consisteixen en l'idioma, la ubicació i els usos locals («locales»).

L'idioma seleccionat s'utilitzarà en la resta del procés d'instal·lació, a condició que existeixi una traducció dels diferents quadres de diàleg. En cas de no existir una traducció de l'idioma seleccionat, l'instal·lador utilitzarà la versió en l'anglès.

La ubicació geogràfica seleccionada (sovint un país) s'utilitzarà posteriorment en el procés d'instal·lació per seleccionar el fus horari correcte i una rèplica de Debian apropiada pel país indicat. L'idioma i el país s'utilitzaran per ajudar a determinar els usos locals («locale») predeterminats del sistema i definir la distribució correcta del teclat.

Primer se us demanarà que seleccioneu el vostre idioma preferit. Els noms dels idiomes estan llistats en anglès (banda esquerra) i en el propi idioma (banda dreta); els noms de la banda dreta es mostren utilitzant la tipografia pròpia de l'idioma. La llista està ordenada en funció dels noms en anglès. Al capdamunt de la llista hi ha una opció extra que permet seleccionar els usos locals («locale») «C» en comptes d'un idioma. Si seleccioneu els usos locals («locale») «C» la instal·lació es realitzarà en anglès; el sistema instal·lat no disposarà del suport per a la localització, ja que el paquet locales no estarà instal·lat.

A continuació se vos demanarà que escolliu una ubicació geogràfica. Si havíeu escollit un idioma reconegut com a oficial a més d'un país^[3], se us mostrarà una llista amb tan sols eixos països. Per seleccionar un país que no és a la llista, trieu l'opció altra (l'última opció). Us trobareu aleshores amb una llista de continents; seleccionat el continent, arribareu a una llista amb els països rellevants del continent.

Si l'idioma tan sols té un país associat amb ell, es mostrarà una llista de països del continent o regió on es troba el país, que estarà marcat per defecte. Empreu l'opció Enrere per a escollir un país d’un altre continent.

	Nota
	És important que escolliu el país on viviu o on vos trobeu perquè determina el fus horari que es configurarà al sistema instal·lat.

Si heu escollit una combinació d'idioma i país per al qual no hi ha cap «locale» definit, i existeixen múltiples «locales» per a l'idioma, l'instal·lador vos permetrà escollir quin d'aquests «locales» preferiu com a «locale» predeterminat del sistema instal·lat^[4]. A la resta dels casos s'escollirà un «locale» predeterminat basat en l'idioma i país escollits.

Tot «locale» predeterminat escollit com es descriu al paràgraf de dalt emprarà UTF-8 com a codificació de caràcters.

Si esteu instal·lant amb una prioritat baixa, se vos donarà l'opció d'escollir «locales» addicionals, incloent els anomenats «locales» «tradicionals» ^[5], a generar per al sistema instal·lat. En aquest cas, se vos preguntarà quin dels «locales» escollits voleu que siga el «locale» predeterminat per al sistema instal·lat.

Els teclats acostumen a estar adaptats als caràcters utilitzats en un idioma. Seleccioneu un format idoni al teclat que esteu utilitzant o un de similar en cas de que no aparegui. Una vegada instal·lat el sistema podreu seleccionar-ne un entre un rang de possibilitats més gran (un cop finalitzada la instal·lació executeu l'ordre dpkg-reconfigure keyboard-configuration com a superusuari).

Moveu el ressaltat al teclat que voleu utilitzar i premeu Intro. Utilitzeu el cursor del teclat per moure el — ressaltat; tots els formats de teclat de tots els idiomes situen el cursor en la mateixa ubicació i, per tant, són independents a la configuració del teclat.

Quan instal·leu segons el mètode hd-media, hi haurà un moment en què necessitareu trobar i muntar la imatge ISO de l'instal·lador de Debian per tal d'obtenir la resta de fitxers de la instal·lació. Això és exactament el que fa el component iso-scan.

Al principi, l'iso-scan munta automàticament tots els dispositius de bloc (p. ex. particions i volums lògics) que tinguin algun sistema de fitxers conegut i cerca de forma seqüencial noms de fitxer acabats en .iso (o, per aquest propòsit, .ISO). Pareu atenció en què el primer intent només analitza fitxers en el directori arrel i en el primer nivell de subdirectoris (p. ex. troba /qualsevol_cosa.iso i /data/qualsevol_cosa.iso, però no /data/tmp/qualsevol_cosa.iso). Després que hagi trobat una imatge iso, l'iso-scan comprova el seu contingut per determinar si la imatge és una imatge iso de Debian vàlida o no. En el primer cas hem acabat, en el segon l'iso-scan cerca una altra imatge.

En el cas que l'intent previ per trobar una imatge iso de l'instal·lador falli, l'iso-scan us preguntarà si voleu realitzar una cerca més exhaustiva. En aquest cas, no es mira només els directoris superiors, sinó que es recorre el sistema de fitxers complet.

Si l'iso-scan no localitza la imatge iso de l'instal·lador, torneu a arrencar al vostre sistema operatiu original i comproveu si la imatge té un nom correcte (acabat en .iso), si es troba en un sistema de fitxers que el debian-installer pugui reconèixer, i si no és corrupte (verifiqueu la suma de comprovació). Els usuaris de Unix experimentats poden fer-ho des de la segona consola, sense tornar a arrencar.

Adoneu-vos-en que la partició (o disc) que conté la imatge ISO no pot ser reutilitzada durant el procés d'instal·lació ja que estarà sent usada per l'instal·lador. Per evitar-ho, i sempre que tingueu prou memòria al sistema, l'instal·lador pot copiar la imatge ISO a la RAM abans de muntar-la. Això és controlat per la pregunta debconf de baixa prioritat iso-scan/copy_iso_to_ram (només es demana si el requeriment de memòria es compleix).

Quan entreu en aquest pas, si el sistema detecta que teniu més d'un dispositiu de xarxa, se us demanarà que elegiu quin dispositiu serà la vostra interfície de xarxa primària, és a dir, la que voleu utilitzar per a la instal·lació. Les altres interfícies no es configuraran en aquest moment. Podeu configurar les altres interfícies un cop hagi finalitzat la instal·lació; vegeu la pàgina de manual interfaces(5).

6.3.1.5.2. Configuració manual de la xarxa

La configuració manual de la xarxa us plantejarà algunes qüestions sobre la vostra xarxa, notablement l'adreça IP, la màscara de la subxarxa, la passarel·la, l'adreça del servidor de noms, i un nom per a l'ordinador. A més, si teniu una interfície de xarxa sense fils, se us demanarà que indiqueu el vostre Wireless ESSID («el nom de la xarxa sense fils») i una clau WEP o clau WPA/WPA2. Ompliu-ho amb les respostes de la Secció 3.3, «Informació necessària».

Nota

Alguns detalls tècnics que podeu, o no, trobar útils: el programa suposa que l'adreça IP de la xarxa és l'AND bit a bit de la IP del vostre sistema i la màscara. L'adreça de difusió es calcularà com l'OR bit a bit de l'adreça IP del vostre sistema amb la negació bit a bit de la màscara. També endevinarà la passarel·la. Si no podeu trobar alguna d'aquestes respostes, utilitzeu les propostes predeterminades — si és necessari, podeu canviar-les un cop el sistema s'hagi instal·lat editant el fitxer /etc/network/interfaces.

El compte root, també anomenat super usuari, és un accés que es bota totes les proteccions de seguretat al vostre sistema. El compte root tan sòls s'hauria d'utilitzar per administrar el sistema i el mínim temps possible.

Qualsevol contrasenya que creeu ha de contenir al menys 6 caràcters, i hauria de contenir majúscules i minúscules, així com signes de puntuació. Eviteu paraules de diccionari o utilitzar informació personal que es pugui endevinar.

Si algú us demana alguna vegada la vostra contrasenya de root, sigueu extremadament cautelosos. No hauríeu de donar mai la vostra contrasenya de root, a no ser que estigueu administrant una màquina amb més d'un administrador.

En cas que no especifiqueu una clau per a l'usuari «root» en aquest punt, el compte quedarà desactivat però el paquet sudo serà instal·lat posteriorment per poder dur a terme tasques administratives en el nou sistema. Per defecte, el primer usuari creat al sistema tindrà permès usar la comanda sudo per esdevenir root.

El sistema us demanarà si voleu generar un compte d'usuari normal en aquest punt. Aquest compte hauria de ser el vostra accés personal principal. No hauríeu d'utilitzar el compte de root per l'ús diari o pel vostre accés personal.

Per que no? Bé, una raó per evitar utilitzar els privilegis de root és que és molt fàcil fer desperfectes irreparables com a root. Un altra raó és que us podrien enganyar per executar un programa tipus Cavall de Troia — que és un programa que utilitza els poders de super usuari per comprometre la seguretat del vostre sistema sense que us en adoneu. Qualsevol bon llibre d'administració de sistemes Unix tractarà aquest assumpte amb més detall — considereu llegir algun d'aquests si açò és nou per a vosaltres.

Primer vos preguntarà pel nom complet de l'usuari. Aleshores us preguntarà pel nom del compte de l'usuari; normalment el vostre nom o quelcom paregut serà prou i serà el que de fet estarà per defecte. A l'últim pas, ús demanarà una contrasenya per a aquest compte.

Si en qualsevol punt després de la instal·lació voleu generar un altre compte, utilitzeu l'ordre adduser.

L'eina de partició emprada per debian-installer és bastant versàtil. Permet generar molts esquemes de partició diferents fent servir diverses taules de particions, sistemes de fitxers i dispositius de blocs avançats.

Les opcions disponibles, de fet, depenen principalment de l'arquitectura, però també d'altres factors. Per exemple, en sistemes amb una memòria interna limitada algunes opcions no estan disponibles. Els valors per defecte també varien. El tipus de taula de particions emprada per defecte pot diferir per exemple entre discs de gran capacitat i altres de més menuts. Algunes opcions només poden ser canviades en instal·lar amb un nivell mitjà o baix de prioritat del sistema de configuració de Debian («debconf») amb prioritats majors s'empraran valors per defecte adequats.

L’instal·lador ofereix diverses formes de generació avançada de particions i ús de dispositius d'emmagatzematge, que sovint poder ser combinats.

S'admeten els sistemes de fitxers següents.

The partitioner accepts units as power-of-ten (1 MB = 1000 kB = 1000000 B), as well as power-of-two (1 MiB = 1024 kiB = 1048576 B). Unit prefixes are supported until EB/EiB (exabyte/exbibyte).

Si escolliu fer les particions de forma guiada podreu triar entre tres opcions: generar les particions al disc directament (mètode clàssic), generar-les mitjançant l'Administrador de Volums Lògics (LVM), o generar-les utilitzant LVM xifrat.^[6].

	Nota
	L'opció d'utilitzar LVM (xifrat) pot no estar disponible a totes les arquitectures.

Quan s'utilitza LVM o LVM xifrat, l'instal·lador generarà la major part de les particions dins una gran partició; l'avantatge d'aquest mètode és que més endavant podreu canviar la mida de les particions que estan dins d'aquesta gran partició de forma relativament senzilla. En el cas d'LVM xifrat, no es podrà llegir la partició gran sense conèixer una frase clau especial, proporcionant així certa seguretat extra per a les vostres dades personals.

Quan s'utilitza LVM xifrat, l'instal·lador també esborra automàticament el disc escrivint-hi dades aleatòries. Això millora encara més la seguretat (ja que d'aquesta manera és impossible dir quines parts del disc s'estan utilitzant, i a més també s'esborren restes d'instal·lacions anteriors), però pot trigar temps segons la mida del disc dur.

Nota

Si trieu fer particions de forma guiada amb LVM o LVM xifrat, s'hauran d'escriure alguns canvis a la taula de particions del disc seleccionat mentre es configura LVM. Aquests canvis esborraran efectivament tota informació que hi hagi al disc dur seleccionat, i no serà possible desfer-ho més endavant. Tanmateix, l'instal·lador us demanarà una confirmació dels canvis abans de fer-los efectius definitivament.

Si trieu fer particions de forma guiada (ja sigui en format clàssic o amb LVM, xifrat o no), per a un disc sencer, primer haureu de seleccionar el disc que voleu utilitzar. Comproveu que apareixen tots els discs i, si en teniu més d'un, assegureu-vos de seleccionar el correcte. L'ordre en què es llisten pot variar respecte el que esteu acostumats a veure. La mida dels discs pot ajudar a identificar-los.

Les dades que tingueu al disc seleccionat es perdran, però l'instal·lador sempre demanarà confirmació dels canvis proposats abans d'escriure res al disc. Si heu seleccionat el mètode de fer particions clàssic, podreu desfer els canvis fins al final; si utilitzeu LVM (xifrat), això no serà possible.

A continuació, podreu triar entre els esquemes llistats a la taula que hi ha a continuació. Tots els esquemes tenen els seus pros i contres, alguns dels quals podeu veure en detall a Apèndix C, Fer particions per a Debian. Si no n'esteu segurs, escolliu la primera opció. Heu de tenir present que fer particions de forma guiada precisa d'un mínim d'espai lliure amb el qual treballar. Si no li assigneu un mínim d'1 GiB d'espai (en funció de l'esquema escollit), es produirà un error.

Si escolliu fer particions de forma guiada utilitzant LVM (xifrat), l'instal·lador també crearà una partició /boot separada. Les altres particions, inclosa la d'intercanvi (swap), es crearan dins la partició LVM.

Després de la selecció d'un esquema, la pantalla següent mostrarà la nova taula de particions, on s'inclourà informació respecte a si es formataran, i com, les particions i on es muntaran.

La llista de particions hauria de ser similar a:

  SCSI1 (0,0,0) (sda) - 6.4 GB WDC AC36400L
        #1 primary   16.4 MB  B f ext2       /boot
        #2 primary  551.0 MB      swap       swap
        #3 primary    5.8 GB      ntfs
           pri/log    8.2 MB      FREE SPACE

  SCSI2 (1,0,0) (sdb) - 80.0 GB ST380021A
        #1 primary   15.9 MB      ext3
        #2 primary  996.0 MB      fat16
        #3 primary    3.9 GB      xfs        /home
        #5 logical    6.0 GB    f ext4       /
        #6 logical    1.0 GB    f ext3       /var
        #7 logical  498.8 MB      ext3

L'exemple mostra dos discs durs dividits en múltiples particions; el primer disc disposa d'espai lliure. Cada línia de partició disposa del número de partició, el tipus, mida, senyaladors opcionals, sistema de fitxers i punt de muntatge (si n'hi ha). Avís: aquesta configuració particular no es pot generar fent les particions de forma guiada però mostra les possibles variacions que es poden aconseguir fent les particions manualment.

En aquest punt finalitza la partició guiada. Si la taula de particions generada satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció de menú Finalitza la partició i escriu els canvis al disc per desar la nova taula de particions (tal i com es descriu al final d'aquesta secció). Si no satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció Desfés els canvis a les particions i executar el partit guiat altra vegada, o modificar els canvis proposats tal i com es descriu a continuació per fer les particions manualment.

En cas d'escollir de fer les particions de forma manual us apareixerà una pantalla similar a la mostrada anteriorment, exceptuant que es mostrarà la taula de particions actual i sense els punts de muntatges. El mètode per configurar manualment la taula de particions i la utilització de les particions per part de Debian es descriurà al llarg de la resta de la secció.

Si escolliu un disc nou sense particions o espai lliure, se us oferirà la possibilitat de generar una nova taula de particions (és necessària per generar noves particions). Posteriorment hauria d'aparèixer una nova línia sota el disc seleccionat amb el títol «ESPAI LLIURE».

Si seleccioneu l'espai lliure tindreu l'oportunitat de generar una nova partició. Haureu de contestar a una sèrie de qüestions ràpides referents a la mida, tipus (primària o lògica) i la ubicació (al principi o al final de l'espai lliure). Posteriorment se us presentarà la informació referent a la nova partició. El paràmetre principal és Utilitza-ho com a:, que determina si la partició tindrà un sistema de fitxers o si s'utilitzarà per a memòria d'intercanvi, RAID per software, LVM, un sistema de fitxers xifrat, o fins i tot deixar-la sense utilitzar. Altres opcions inclouen el punt de muntatge, opcions del muntatge i senyaladors d'arrencada; aquells que es mostraran depenen de com s'usarà la partició. Podeu modificar lliurement els valors predeterminats en funció de les vostres necessitats. P. ex. seleccionant l'opció Utilitza-ho com a:, podeu seleccionar un sistema de fitxers diferent per aquesta partició, incloent opcions per usar la partició com a memòria d'intercanvi («swap»), RAID per software, LVM, o simplement no usar-la. Un cop la nova partició satisfaci les vostres necessitats seleccioneu l'opció S'ha finalitzat la configuració de la partició i retorneu a la pantalla principal del partman.

Si voleu modificar alguna característica de la partició seleccioneu-la i accedireu al menú de configuració de la partició. Com que és la mateixa pantalla que la utilitzada en la generació de noves particions, podreu modificar-ne les mateixes característiques. Una característica que probablement no sigui evident en un primer moment és la possibilitat de modificar la mida de la partició seleccionant l'element que mostra la mida de la partició. Els sistemes de fitxers que s'han comprovat que funcionen són, com a mínim, fat16, fat32, ext2, ext3 i swap. Aquest menú també us permet suprimir una partició.

Assegureu-vos de generar un mínim de dues particions: una pel sistema de fitxers root (que s'ha de muntar com a /) i una pel swap. Si us oblideu de muntar el sistema de fitxers root, el partman no us deixarà continuar fins que no solucioneu el problema.

Les possibilitats del partman es poden ampliar a través dels mòduls de l'instal·lador, però dependran de l'arquitectura del sistema. Si no teniu accés a totes les possibilitats que esperàveu comproveu que heu carregat tots els mòduls necessaris (p. ex. partman-ext3, partman-xfs, o partman-lvm).

Un cop la partició satisfaci les vostres necessitats, seleccioneu l'opció de partició Finalitza la partició i escriu els canvis al disc. Se us presentarà un resum dels canvis realitzats als disc i se us demanarà que confirmeu la generació dels sistemes de fitxers tal i com els heu sol·licitat.

Si teniu més d'un disc dur^[7] en el vostre ordinador, podeu utilitzar el partman-md per configurar els vostres discs per obtenir un millor rendiment i/o més seguretat en les vostres dades. El resultat s'anomena dispositiu de discs múltiples (MD) (o la seva variant més coneguda, RAID de programari).

Els MD són bàsicament un grapat de particions localitzades a diversos discs i que es combinen juntes per formar un dispositiu lògic. Aquest dispositiu es pot utilitzar llavors com una partició ordinària (p. ex. en el partman la podeu formatar, assignar-li un punt de muntatge, etc.).

Els beneficis que això aporta depèn del tipus de dispositiu MD que genereu. Actualment se suporten:

Per resumir-ho:

Si voleu conèixer més sobre el RAID de programari, doneu un cop d'ull al COM ES FA del RAID de programari.

Per generar un dispositiu MD, necessiteu tenir les particions de què desitgeu que consti marcades per a ser usades en un RAID. (Això és fa amb partman en el menú Paràmetres de la partició on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com: → volum físic per a RAID).

	Nota
	Assegureu-vos que el sistema de fitxers es pot arrencar amb l'esquema de partició que esteu planejant. En general, si voleu fer servir RAID per al sistema de fitxers arrel (/), serà necessari generar un sistema de fitxers separat per a /boot. La majoria de gestors d'arrencada suporten RAID1 en mirall (no en bandes!), per tant, una opció és usar RAID5 per a / i RAID1 per a /boot.

A continuació, hauríeu d'escollir Configura el RAID de programari del menú principal del partman. (El menú tan sols apareixerà després de marcar als menús una partició per utilitzar-la com volum físic per al RAID.) A la primera pantalla del partman-md seleccioneu Crea dispositius MD. Se us presentarà una llista dels tipus de dispositius MD suportats, dels quals n'haureu d'escollir un (p. ex. RAID1). El que segueixi dependrà del tipus de MD que seleccioneu.

És perfectament possible tenir diversos tipus de MD a la vegada. Per exemple, si teniu tres discs durs de 200 GiB dedicats a MD, i cadascun conté dues particions de 100 GiB, podeu combinar les primeres particions dels tres discs en un RAID0 (partició ràpida de 300 GiB per a edició de vídeo) i utilitzar les altres tres particions (2 actives i 1 de recanvi) per a un RAID1 (una partició bastant fiable de 100 GiB pel /home).

Després que hàgiu configurat els dispositius MD al vostre gust, podeu seleccionar Finalitza el partman-md per retornar al partman per generar els sistemes de fitxers en els nous dispositius MD i assignar-lis els atributs usuals com els punts de muntatge.

Si esteu utilitzant l'ordinador com a administrador de sistemes o usuari «avançat», segur que us heu trobat en la situació que alguna partició del disc (normalment la més important) ha exhaurit tot l'espai lliure, mentre que d'altres particions estan molt poc utilitzades i heu hagut de reconduir la situació movent continguts, creant enllaços simbòlics, etc.

Per evitar la situació descrita anteriorment podeu utilitzar el Gestor de Volums Lògics (LVM). Resumit d'una manera fàcil, amb LVM podeu combinar particions (anomenades volums físics en l'entorn de LVM) per formar un disc virtual (anomenat grup de volums), que es pot dividir en particions virtuals (volums lògics). La característica interessant és que els volums lògics (i per descomptat els grups de volums associats) es poden expandir a través de múltiples discs físics.

En cas d'adonar-vos que necessiteu més espai per a l'antiga partició /home de 160 GiB, podeu afegir un nou disc de 300 GiB i ajuntar-lo al grup de volums i seguidament redimensionar el volum lògic que disposa el sistema de fitxers /home i per art de màgia — els usuaris disposaran de més espai en la seva nova partició de 460 GiB. Aquest exemple està un pèl massa simplificat. Llegiu el document LVM HOWTO si encara no ho heu fet.

La configuració d'LVM al debian-installer és prou senzilla i està completament suportada dins del partman. Primer, heu de marcar les particions que voleu utilitzar com volums físics per LVM. Açò es fa al menú Paràmetres de la partició on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com a: → volum físic per a LVM.

Avís

Aneu amb compte: la nova configuració LVM destruirà totes les dades en totes les particions marcades amb un codi de tipus LVM. Així, si ja teniu un LVM en algun dels discos, i voleu instal·lar Debian addicionalment a la màquina, l'antiga (ja preexistent) LVM serà esborrada! El mateix passa amb les particions, que estiguin (per motiu que sigui) marcades amb un codi de tipus LVM, però continguin qualsevol cosa diferent (com ara un volum xifrat). Cal que retireu aquests discos del sistema abans de realitzar una nova configuració LVM!

Quan torneu a la pantalla principal de partman, voreu una opció nova Configura el gestor de volums lògics. En seleccionar-la, primer se us demanarà que confirmeu els canvis pendents a la taula de particions (si n'hi ha) i després es mostrarà el menú de configuració d'LVM. A la part superior del menú es mostra un resum de la configuració d'LVM. El menú en sí mateix és sensible al context i tan sols mostra les accions vàlides. Les possibles accions són:

Utilitzeu les opcions d'aquest menú per generar primer un grup de volums i després generar volums lògics dins d'aquest.

Després de tornar a la pantalla principal de partman, qualsevol volum lògic es mostrarà de la mateixa forma que les particions normals (i les podreu tractar com a tals).

El debian-installer permet preparar particions xifrades. Cada fitxer que escriviu a estes particions és immediatament desat al dispositiu de forma xifrada. L'accés a les dades xifrades és possible tan sols després d'introduir la contrasenya utilitzada quan la partició xifrada es va generar originalment. Aquesta característica és útil per protegir dades sensibles en el cas de que us roben el vostre portàtil o disc dur. El lladre podrà tenir accés físic al disc dur, però sense conèixer la contrasenya correcta, les dades al disc dur es mostraran com caràcters aleatoris.

Les dues particions més importants a xifrar són: la partició d'usuari (home), on són les vostres dades privades, i la partició d'intercanvi, on les dades sensibles es podrien emmagatzemar temporalment durant l'operació. Per suposat, res impedeix que xifreu qualsevol altra partició que tingueu interès. Per exemple /var on els servidors de base de dades, servidors de correu o servidors d'impressió emmagatzemen les seves dades, o /tmp que utilitzen alguns programes per emmagatzemar fitxers temporals interessants. Algunes persones voldran inclús xifrar tot el sistema complet. Sovint l'única excepció aquí és la partició /boot que ha de ser no xifrada, ja que històricament no hi havia forma de carregar un nucli des d'una partició xifrada. (El GRUB és ara capaç de fer-ho, però el debian-installer actualment no ofereix suport nadiu per a un /boot xifrat. Aquesta configuració es troba explicada en un document separat.)

	Nota
	Adoneu-vos que el rendiment de les particions xifrades serà menor que les no xifrades per la necessitat de xifrar i desxifrar les dades per a cada lectura o escriptura. L'impacte en el rendiment depèn de la velocitat de la vostra CPU, el xifrat escollit i la longitud de la clau.

Per utilitzar el xifrat, heu de generar una partició nova seleccionant algun espai lliure al menú principal de fer particions. Altra opció és escollir una partició existent (p. ex. una partició normal, un volum lògic LVM o un volum RAID). Al menú Paràmetres de fer particions, necessitareu seleccionar volum físic per a xifrar a l'opció Utilitzar com. Aleshores el menú canviarà per incloure algunes opcions de criptografia per a la partició.

El mètode de xifrat suportat pel debian-installer és dm-crypt (inclòs als nous nuclis Linux, capaços de contenir volums físics LVM).

Primer, mireu les opcions disponibles quan seleccioneu xifrar mitjançant Device-mapper (dm-crypt). Com sempre, quan dubteu, utilitzeu l'opció predeterminada, ja que es van escollir amb molta cura amb la seguretat en ment.

Després de seleccionar els paràmetres desitjats per les vostres particions xifrades, tornau al menú principal de fer particions. Allí hauríeu de trobar ara un nou element del menú que es diu Configurar volums xifrats. Després de seleccionar-lo, se us preguntarà confirmació per esborrar les dades de les particions marcades per esborrar i possiblement altres accions com escriure una nova taula de particions. Per a grans particions, açò podria tardar un temps.

A continuació se us demanarà d'introduir una contrasenya per a particions configurades per utilitzar-la. Bones contrasenyes haurien de tenir més de 8 caràcters, mescla de lletres, nombres i altes caràcters i no hauria de contenir paraules comuns al diccionari o informació fàcilment associada amb tu (com aniversaris, aficions, noms de mascotes, noms de familiars o parents, etc.).

Avís

Abans d'introduir cap contrasenya, hauríeu d'assegurar-vos que el vostre teclat està correctament configurat i que genera els caràcters esperats. Si no esteu segurs, canvieu a una segona consola virtual i escriviu alguna cosa a l'indicador del sistema. Açò assegurarà que després no tindreu sorpreses, p. ex. escollint introduir una contrasenya utilitzant una disposició de teclat «qwerty» quan heu utilitzat una disposició «azerty» a la instal·lació. Aquesta situació pot tenir diverses causes. Pot ser vau canviar a un altra disposició de teclat al llarg de la instal·lació, o la disposició de teclat seleccionada no s'hauria configurat quan esteu introduint la contrasenya pel sistema de fitxers arrel.

Si trieu utilitzar altres mètodes apart d'una contrasenya per generar claus de xifrat, es generarà ara. Com que el nucli no ha recollit suficient entropia en aquest punt de la instal·lació, el procés pot ser molt llarg. Podeu accelerar el procés generant entropia: p. ex. prement tecles aleatòriament, o canviat a una segona consola virtual i generant algun tràfic de xarxa i tràfic de disc (descarregant fitxers, alimentant amb grans fitxers a /dev/null, etc.). Açò es repetirà per a cada partició per xifrar-se.

Després de tornar al menú principal de fer particions, voreu tots els volums xifrats com particions addicionals que es poden configurar de la mateixa forma que les particions normals. L'exemple següent mostra un volum xifrat amb «dm-crypt».

Encrypted volume (sda2_crypt) - 115.1 GB Linux device-mapper
     #1 115.1 GB  F ext3

Ara és el moment d'assignar punts de muntatge als volums i opcionalment canviar els tipus de sistema de fitxers si el tipus predeterminat no us convé.

Fixeu-vos en els identificadors entre parèntesis (sda2_crypt en aquest cas) i els punts de muntatge que heu assignat a cada volum xifrat. Necessitareu aquesta informació després quan arrenqueu el nou sistema. Les diferències entre el procés d'arrencada normal i el d'arrencada amb xifrat es descriuen més endavant a la Secció 7.2, «Muntar volums xifrats».

Quant estigueu satisfets amb l'esquema de particions, continueu amb la instal·lació.

Una de les eines més utilitzades per a instal·lar paquets en sistemes Debian GNU/Linux és un programa anomenat apt, que forma part del paquet apt^[10]. Altres entorns per a la gestió de paquets, com l'aptitude i el synaptic també s'utilitzen. Aquests entorns són més recomanables per a usuaris novells, ja que integren algunes característiques addicionals (cerca de paquets i comprovacions del seu estat) amb una interfície d'usuari més agradable.

L'apt s'ha de configurar per saber d'on obtenir els paquets. El resultat d'aquesta configuració s'escriu al fitxer /etc/apt/sources.list. Podeu examinar-lo i editar-lo al vostre gust després de completar la instal·lació.

Si esteu instal·lant amb la prioritat predeterminada, l'instal·lador s'encarregarà de bona part de la configuració automàticament, depenent del mètode d'instal·lació i possiblement aprofitant les opcions indicades anteriorment durant la instal·lació. En la majoria de casos l'instal·lador afegirà una rèplica de seguretat i, si esteu instal·lant una distribució estable, una rèplica del servei d'actualitzacions («stable-updates»).

Si instal·leu amb una prioritat més baixa (p. ex. en mode expert), podreu prendre més decisions. Podreu triar si voleu utilitzar els serveis d'actualitzacions de seguretat i/o serveix d'actualitzacions estables («stable-updates»), o si voleu afegir paquets de les seccions «contrib», «non-free» i «non-free-firmware» de l'arxiu.

6.3.6.1.1. Instal·lar des de més d'una imatge de CD o DVD

Si esteu instal·lant des d'una imatge de CD o DVD que és part d'un joc més gran, l'instal·lador us preguntarà si voleu afegir nous mitjans d'instal·lació. Si teniu aquests mitjans addicionals a mà, possiblement voldreu fer-ho per tal que l'instal·lador pugui utilitzar-ne els paquets continguts.

Si no teniu cap mitjà addicional, això no és un problema: no es requereix la seua utilització. Si tampoc utilitzeu una rèplica de xarxa (com s'explica en la pròxima secció), això pot implicar que no tots els paquets que pertanyen a les tasques que seleccioneu al pròxim pas de la instal·lació podran instal·lar-se.

Nota

Els paquets estan inclosos a les imatges de CD i DVD ordenats per la seua popularitat. Açò vol dir que per a la major part d'usos tan sols es necessita la primera imatge del conjunt i que molt poca gent utilitza qualsevol dels paquets inclosos en les darreres imatges del joc. Això també vol dir que comprar o descarregar i cremar un joc complet de CD és malbaratar els diners ja que mai els utilitzareu. En la major part dels casos la millor opció és descarregar només dels primers 3 a 8 CD i instal·lar la resta dels paquets que necessiteu d'Internet utilitzant una rèplica. El mateix és valid pels DVD: el primer DVD o potser els dos primers DVD cobreixen la majoria de les necessitats.

Si afegiu múltiples mitjans d'instal·lació, l'instal·lador us demanarà intercanviar-los quan necessite paquets d'un diferent al que estigui actualment a la unitat de disc. Tingueu en compte que tan sols es poden utilitzar discos que corresponguin al mateix joc. L'ordre en què es processen no té importància, però fer-ho en ordre ascendent reduirà les possibilitats d'error.

Al llarg del procés d'instal·lació, tindreu l'oportunitat de seleccionar programari addicional per a instal·lar. En comptes d'escollir paquets de programari individualment d'entre els 93732 que hi ha disponibles, aquesta fase del procés d'instal·lació es centra en seleccionar i instal·lar col·leccions predefinides de programes per configurar de forma ràpida el vostre ordinador per fer tasques diverses.

Aquestes tasques representen de forma aproximada un nombre de feines o coses diferents que podeu voler fer amb el vostre ordinador, com «Entorn d'escriptori», «Servidor Web» o «Servidor SSH»^[11]. La Secció D.2, «Espai requerit per a les tasques» llista els requeriments d'espai de les tasques disponibles.

Algunes tasques poden estar preseleccionades basant-se en les característiques de l'ordinador on esteu instal·lant. Si no esteu d'acord amb aquestes seleccions, podeu desseleccionar les tasques. Fins i tot podeu optar per no instal·lar cap tasca en aquest punt.

	Suggeriment
	En la interfície d'usuari estàndard de l'instal·lador, podeu emprar la barra espaiadora per a canviar l'estat de selecció d'una tasca.

Nota

L'opció «Entorn d'escriptori» instal·larà un entorn d'escriptori gràfic. L'opció predeterminada per a debian-installer instal·la l'escriptori . És possible seleccionar una altra opció d'escriptori en el procés d'instal·lació. També podeu instal·lar més d'un entorn d'escriptori, però algunes opcions no es poden instal·lar simultàniament. D'altra banda, tan sols funcionarà si els paquets que calen per a l'entorn d'escriptori desitjat estan disponibles. Si esteu fent la instal·lació utilitzant una imatge completa del CD, aleshores necessitareu descarregar-los des d'una rèplica, ja que poden no estan inclosos a la imatge de CD degut a la seva quantitat limitada d'espai. Instal·lar així qualsevol dels entorns d'escriptori disponibles hauria d'anar bé si esteu usant una imatge de DVD o qualsevol altre mètode d'instal·lació.

Les diferents tasques de servidor instal·laran el programari més o menys d'aquesta manera. Servidor web: apache2; Servidor SSH: openssh.

La tasca «Sistema estàndard» instal·larà tots els paquets que tinguen una prioritat «estàndard». Açò inclou moltes utilitats comunes que es solen trobar a qualsevol sistema Linux o Unix. Hauríeu de mantenir seleccionada aquesta tasca excepte si sabeu el que feu i voleu un sistema realment mínim.

Si durant la selecció d'idioma heu escollit una configuració d'usos locals («locale») predeterminat diferent de «C», tasksel comprovarà si hi ha tasques de localització definides per a aquests usos locals i provarà d'instal·lar automàticament els paquets de localització rellevants. Açò inclou, per exemple, els paquets que continguen llistes de paraules o tipus de lletra especials per al vostre idioma. Si heu seleccionat un entorn d'escriptori, també n'instal·larà els paquets de localització apropiats (si n'hi ha).

Una vegada seleccionades les tasques desitjades, premeu el botó Continua. En aquest punt, l'apt instal·larà els paquets necessaris per a les tasques seleccionades. Si algun programa en particular necessita més informació per part de l'usuari, aquesta es sol·licitarà durant el procés d'instal·lació.

Heu de ser conscients que, especialment, la tasca d'escriptori és molt gran. Sobretot si esteu instal·lant des d'un CD-ROM normal en combinació amb una rèplica pels paquets que no estan al CD-ROM, l'instal·lador podria descarregar molts paquets des de la xarxa. Si teniu una connexió a Internet relativament lenta, pot trigar molt de temps. No es podrà cancel·lar la instal·lació de paquets una vegada s'hagi començat.

Inclús quan els paquets estan inclosos al CD-ROM, l'instal·lador pot ser que encara els descarregue de la rèplica si la versió que hi ha disponible és més recent que la inclosa al CD-ROM. Si esteu instal·lant la distribució «stable», açò pot passar després del llançament d'una revisió (una actualització de la distribució estable); si esteu instal·lant la distribució «testing» açò passarà si esteu utilitzant una imatge vella.

Previ a la instal·lació del carregador d'arrencada l'instal·lador intentarà detectar d'altres sistemes operatius instal·lats a la màquina. Si detecta un sistema operatiu suportat se us informarà en el pas d'instal·lació del carregador d'arrencada i l'ordinador es configurarà per arrencar-lo addicionalment a Debian.

Recordeu que l'arrencada de múltiples sistemes operatius en una sola màquina continua sent una qüestió de màgia negra. El suport automàtic de detecció i configuració dels carregadors d'arrencada per arrencar d'altres sistemes operatius varia en funció de l'arquitectura i inclús subarquitectura. Si no us funciona hauríeu de cercar més informació a la documentació del gestor d'arrencada.

Aquesta opció es pot utilitzar per finalitzar la instal·lació tot i no instal·lar un carregador d'arrencada, ja sigui perquè l'arquitectura/subarquitectura no en proporciona cap, o perquè no us és necessari (p. ex. utilitzareu el carregador d'arrencada existent).

Si preteneu configurar manualment el carregador d'arrencada, hauríeu de comprovar el nom del nucli instal·lat a /target/boot. També hauríeu de comprovar si hi ha el fitxer initrd i, si és el cas, probablement indicar-li al carregador d'arrencada. Informació addicional que us farà falta correspon al disc i partició que heu seleccionat anteriorment pel sistema de fitxers / i, en el cas d'escollir instal·lar el /boot en una partició separada, el sistema de fitxers /boot.

L'instal·lador pot preguntar-vos si el rellotge està en UTC. Normalment aquesta pregunta s'evita si és possible i l'instal·lador intenta resoldre si el rellotge està en UTC basant-se en paràmetres com altres sistemes operatius instal·lats.

En mode expert sempre podreu escollir si el rellotge està en UTC o no.

En aquest punt el debian-installer també intentarà fixar l'hora actual al rellotge de l'ordinador. Això es farà utilitzant UTC o l'hora local, depenent de l'opció seleccionada.

Se us indicarà que extragueu el mitjà d'instal·lació (CD, llapis USB, etc.) que heu fet servir per arrencar l'instal·lador. Després d'això el sistema arrencarà el nou sistema Debian.

Si la instal·lació resulta reeixida, els fitxers de registre creats durant el procés d'instal·lació es desaran automàticament a /var/log/installer/ en el nou sistema Debian.

Si elegiu Desa els registres de depuració des del menú principal, podreu desar els fitxers de registre en un llapis USB, xarxa, disc dur o altres medis. Això pot ser útil si trobeu problemes fatals durant la instal·lació i desitgeu estudiar els registres en un altre sistema, o adjuntar-los a un informe d'instal·lació.

Hi ha diversos mètodes que podeu utilitzar per obtenir un intèrpret d'ordres mentre executeu l'instal·lador. En la majoria de sistemes, i si no esteu instal·lant sobre consola sèrie, el més fàcil és canviar a la segona consola virtual prement Alt Esquerra+F2^[12] (en un teclat Mac, Option+F2). Utilitzeu Alt Esquerra+F1 per tornar a l'instal·lador.

Si no podeu canviar de consola, també teniu l'opció Executa un intèrpret d'ordres al menú principal, que serveix precisament per a iniciar un intèrpret d'ordres. Podeu tornar al menú principal des de la major part dels quadres de diàleg emprant el botó Vés enrere una o més vegades. Introduïu exit per tancar l'intèrpret i tornar a l'instal·lador.

En aquest moment heu arrencat des del disc RAM, per tant el conjunt d'utilitats Linux que teniu disponibles és limitat. Podeu veure els programes a que hi ha amb l'ordre ls /bin /sbin /usr/bin /usr/sbin o bé teclejant help. L'intèrpret d'ordres és un clon de Bourne shell anomenat ash i disposa d'algunes característiques molt pràctiques, com l'autocompleció i l'historial.

Per editar i veure fitxers, utilitzeu l'editor de text nano. Podeu trobar els fitxers de registre del sistema d'instal·lació al directori /var/log.

Nota

Encara que des d'un intèrpret podeu fer pràcticament qualsevol cosa que les ordres us permetin, aquesta opció està disponible només per si alguna cosa surt malament o per a depuració. Fer coses manualment des de l'intèrpret pot interferir en el procés d'instal·lació, i això pot produir errors o acabar en una instal·lació incompleta. En particular, hauríeu de deixar sempre que sigui l'instal·lador qui activi la partició d'intercanvi i no fer-ho vosaltres manualment.